149 ANYS D'HISTÒRIAEm van demanar que us adreces unes paraules en aquesta jornada tan important per a vosaltres i us he de dir que vaig acceptar a la primera. Vaig dir SI a la invitació perquè sóc un dels molts ciutadans que aprecio la vostra tasca diària. L’aprecio, la respecto i, de fet, la conec, pel meu ofici, més a fons que molts altres tarragonins. Crec, sincerament, que feu complir el seu deure al ciutadà mentre compliu amb el vostre.
De fet, el filòsof francès Auguste Comte va dir un dia que “ningú té més dret que el de complir amb el seu deure”. Aquesta afirmació que crec que dona molta raó a aquest petit discurs, la feia una persona que va morir l’any 1857, el mateix any que naixia el cos de la Guàrdia Urbana de Tarragona. És una simple coincidència però en tot cas, com a coincidència, és part de la història. Ara fa 149 anys moria un gran filòsof i naixia una filosofia de protecció ciutadana que encara es manté avui en dia.
En aquella època, 1857, Tarragona es modernitzava i creixia i es feia obligada la creació d’un cos que aportés ordre i sentiment de seguretat. La nova Guàrdia Municipal la formaven tres cossos: els serens, La Municipal Diürna i la Guàrdia Rural. Els primers documents en forma de denúncia que es conserven d’aquells primers anys parlen d’una multa a dues dones per cridar al mig del carrer i insultar-se tot dient-se lletges o la sanció a tres dones que van acabar esgarrapant-se de valent al carrer de la Unió davant la presència dels homes que hi havia al seu voltant.
Els anys van passar. La Guàrdia Urbana es va refundar el 1909, va passar la guerra civil sota mínims per la poca importància que va donar a aquest cos Franco, van començar les oposicions per aconseguir places i es va fundar la secció femenina de la Policia Municipal. Va aprovar-se la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i es va crear el 092 que enguany celebra els primers 25 anys de vida i va néixer la Llei de Policies Locals i l’Escola de Policia de Catalunya. Tot això va passar en només 149 anys d’història.
En aquests moments, quasi 150 anys desprès de la creació, la Guàrdia Urbana de Tarragona gaudeix de bona imatge a la ciutat. És cert que si preguntes als tarragonins què en pensen de vosaltres tots acaben recordant que els heu multat o que la grua els ha pres el cotxe. Però, tot seguit, confessen que la multa tenia raó de ser i que el cotxe que es va endur la grua no era ben aparcat. Per tant, primer critiquen i després confessen, primer es queixen però en acabar assumeixen el mea culpa i conclouen que feu un molt bon servei.
Llàstima que els serveis que vosaltres oferiu no corresponguin als serveis que se us ofereixen. Per fer-ho menys dramàtic us puc dir que no nedeu en l’abundància però teniu piscina pròpia a la caserna quan plou. Sou com un ciutadà més perquè podeu anar a l’Ajuntament a parlar amb els polítics i ser escoltats amb el convenciment que no hi perdreu res. Sortireu de l’Ajuntament igual que hi heu entrat sempre i quan no s’acostin les eleccions perquè en aquesta època, el consistori sembla “el jardín de la delicias”. Tothom es benvingut i atès I no hi falta de res perquè no hi ha distincions, ni enemics ni amics més amics que els altres.
Aquesta diagnosi ràpida del vostre cos l’he feta recordant esdeveniments que us han envoltat i que no sempre són fàcils de viure. Sou també psicòlegs gratuïts de la ciutat i ara ho dic per la vostra actuació en accidents de trànsit o en sinistres com l’explosió de la casa de la Rambla Nova. Senzillament: esteu allà on heu de ser i molt sovint heu de ser on ningú voldria estar. En aquests esdeveniments sempre ens hi trobem els agents de la Guàrdia Urbana, altres cossos com els Bombers i la premsa.
La primera vegada que vaig parlar amb un Policia Local va ser a finals de l’any 1989. Jo tenia 18 anys, col·laborava en una emissora de ràdio al poble de Reus i em van enviar a Vandellòs. Corria carretera avall i al meu costat em seguien el pas dos agents de la local de l’Hospitalet. Desenes de vehicles fugien per la carretera. La Nuclear era a punt de petar i la premsa i la policia hi anàvem de cap. Més tard, he parlat amb companys vostres a indrets inoblidables com al port, molt a prop del Rac d’Enpetrol o del petroler Robert-Maerks, a La Mora davant un bloc de ferralla que minuts abans era un bus de la EMT, o a l’Aeroport de Reus on ETA hi va clavar la mirada. No ha estat una tasca fàcil però he entès que nosaltres, la premsa, som com vosaltres: ciutadans del carrer amb un ofici que ens obliga a veure una cara tan real com trista, un ofici que porta tantes alegries com tristeses tot i que les tristeses són sempre molt tràgiques.
De l’únic que hem puc queixar és de la poca comunicació que hi ha entre la premsa i la Guàrdia Urbana. Sobretot perquè la burocràcia actual ens impedeix saber que passa quan escoltem el so de les ambulàncies o de les vostres patrulles. Ens ho impedeix perquè el qui més mana a la caserna és qui menys informa.
Les vostres noticies, el vostre dia a dia i també les vostres mancances es coneixen quan plou, quan feu actes de protesta i quan hi ha conflictes amb els polítics i la premsa busca les dues cares de la informació. Aquí he de reconèixer que Asemit, el sindicat que us representa a una gran majoria, hi juga un paper important amb els seus comunicats, la seva pàgina web i el seu bloc creat recentment. Dono particularment les gràcies a aquest sindicat per la seva tasca i de pas també la meva enhorabona perquè enguany, a part dels 149 anys de la creació del vostre cos i dels 25 anys del telèfon 092, Asemit celebra els primers quatre anys de vida.
Per acabar i com sempre faig a la televisió, faré una recomanació cultural. Us animo a veure la pel·lícula que explica la vida de Goya. Ja sabeu que Francisco Goya va ser un senyor que al seu dia va pintar molt i que avui en dia forma part de la història per les seves gestes i la seva carrera artística.
I de pas, vull fer publica una dada. Segons els organitzadors avui som aquí quasi 200 persones. Segons la Policia Local som 10. Moltes gràcies.
Oscar Ramírez Dolcet
Periodista
De fet, el filòsof francès Auguste Comte va dir un dia que “ningú té més dret que el de complir amb el seu deure”. Aquesta afirmació que crec que dona molta raó a aquest petit discurs, la feia una persona que va morir l’any 1857, el mateix any que naixia el cos de la Guàrdia Urbana de Tarragona. És una simple coincidència però en tot cas, com a coincidència, és part de la història. Ara fa 149 anys moria un gran filòsof i naixia una filosofia de protecció ciutadana que encara es manté avui en dia.
En aquella època, 1857, Tarragona es modernitzava i creixia i es feia obligada la creació d’un cos que aportés ordre i sentiment de seguretat. La nova Guàrdia Municipal la formaven tres cossos: els serens, La Municipal Diürna i la Guàrdia Rural. Els primers documents en forma de denúncia que es conserven d’aquells primers anys parlen d’una multa a dues dones per cridar al mig del carrer i insultar-se tot dient-se lletges o la sanció a tres dones que van acabar esgarrapant-se de valent al carrer de la Unió davant la presència dels homes que hi havia al seu voltant.
Els anys van passar. La Guàrdia Urbana es va refundar el 1909, va passar la guerra civil sota mínims per la poca importància que va donar a aquest cos Franco, van començar les oposicions per aconseguir places i es va fundar la secció femenina de la Policia Municipal. Va aprovar-se la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i es va crear el 092 que enguany celebra els primers 25 anys de vida i va néixer la Llei de Policies Locals i l’Escola de Policia de Catalunya. Tot això va passar en només 149 anys d’història.
En aquests moments, quasi 150 anys desprès de la creació, la Guàrdia Urbana de Tarragona gaudeix de bona imatge a la ciutat. És cert que si preguntes als tarragonins què en pensen de vosaltres tots acaben recordant que els heu multat o que la grua els ha pres el cotxe. Però, tot seguit, confessen que la multa tenia raó de ser i que el cotxe que es va endur la grua no era ben aparcat. Per tant, primer critiquen i després confessen, primer es queixen però en acabar assumeixen el mea culpa i conclouen que feu un molt bon servei.
Llàstima que els serveis que vosaltres oferiu no corresponguin als serveis que se us ofereixen. Per fer-ho menys dramàtic us puc dir que no nedeu en l’abundància però teniu piscina pròpia a la caserna quan plou. Sou com un ciutadà més perquè podeu anar a l’Ajuntament a parlar amb els polítics i ser escoltats amb el convenciment que no hi perdreu res. Sortireu de l’Ajuntament igual que hi heu entrat sempre i quan no s’acostin les eleccions perquè en aquesta època, el consistori sembla “el jardín de la delicias”. Tothom es benvingut i atès I no hi falta de res perquè no hi ha distincions, ni enemics ni amics més amics que els altres.
Aquesta diagnosi ràpida del vostre cos l’he feta recordant esdeveniments que us han envoltat i que no sempre són fàcils de viure. Sou també psicòlegs gratuïts de la ciutat i ara ho dic per la vostra actuació en accidents de trànsit o en sinistres com l’explosió de la casa de la Rambla Nova. Senzillament: esteu allà on heu de ser i molt sovint heu de ser on ningú voldria estar. En aquests esdeveniments sempre ens hi trobem els agents de la Guàrdia Urbana, altres cossos com els Bombers i la premsa.
La primera vegada que vaig parlar amb un Policia Local va ser a finals de l’any 1989. Jo tenia 18 anys, col·laborava en una emissora de ràdio al poble de Reus i em van enviar a Vandellòs. Corria carretera avall i al meu costat em seguien el pas dos agents de la local de l’Hospitalet. Desenes de vehicles fugien per la carretera. La Nuclear era a punt de petar i la premsa i la policia hi anàvem de cap. Més tard, he parlat amb companys vostres a indrets inoblidables com al port, molt a prop del Rac d’Enpetrol o del petroler Robert-Maerks, a La Mora davant un bloc de ferralla que minuts abans era un bus de la EMT, o a l’Aeroport de Reus on ETA hi va clavar la mirada. No ha estat una tasca fàcil però he entès que nosaltres, la premsa, som com vosaltres: ciutadans del carrer amb un ofici que ens obliga a veure una cara tan real com trista, un ofici que porta tantes alegries com tristeses tot i que les tristeses són sempre molt tràgiques.
De l’únic que hem puc queixar és de la poca comunicació que hi ha entre la premsa i la Guàrdia Urbana. Sobretot perquè la burocràcia actual ens impedeix saber que passa quan escoltem el so de les ambulàncies o de les vostres patrulles. Ens ho impedeix perquè el qui més mana a la caserna és qui menys informa.
Les vostres noticies, el vostre dia a dia i també les vostres mancances es coneixen quan plou, quan feu actes de protesta i quan hi ha conflictes amb els polítics i la premsa busca les dues cares de la informació. Aquí he de reconèixer que Asemit, el sindicat que us representa a una gran majoria, hi juga un paper important amb els seus comunicats, la seva pàgina web i el seu bloc creat recentment. Dono particularment les gràcies a aquest sindicat per la seva tasca i de pas també la meva enhorabona perquè enguany, a part dels 149 anys de la creació del vostre cos i dels 25 anys del telèfon 092, Asemit celebra els primers quatre anys de vida.
Per acabar i com sempre faig a la televisió, faré una recomanació cultural. Us animo a veure la pel·lícula que explica la vida de Goya. Ja sabeu que Francisco Goya va ser un senyor que al seu dia va pintar molt i que avui en dia forma part de la història per les seves gestes i la seva carrera artística.
I de pas, vull fer publica una dada. Segons els organitzadors avui som aquí quasi 200 persones. Segons la Policia Local som 10. Moltes gràcies.
Oscar Ramírez Dolcet
Periodista
2 comentaris:
Enhorabona Oscar, un gran treball. Perdona, però el dissabte no vaig poder apreciar-lo, pels problemes de so que hi va haver en la sala, però ara que m'ho he llegit amb calma, tinc la necessitat de felicitar-te. Espero que puguem seguir treballant conjuntament i compartim molts moments bons
Fèlix Soto
Publica un comentari a l'entrada